Viatge a Alaska

Etiquetes: | 0 comentaris | |  

Etiquetes: | 1 comentaris | |  

Sabem que si no som grans aficionats a la pesca, Soldotna i Kenai no ens oferiran grans atractius. I menys encara tenint en compte que els núvols s'han tornat a aliar i ens impedeixen seguir contemplant les muntanyes i volcans que se succeeixen a l'altra banda del Cook Inlet.

A Soldotna, tot gira al voltant del salmó. I tot perquè fa 25 anys un bon home va pescar el que avui es considera el king salmon més gran del món (44,1 kg), i suposem que això els enorgulleix i els fa fer dentetes a la veïna Kenai (deu ser una rivalitat tipus Sabadell i Terrassa o Tarragona i Reus...).

Hem fet una caminada al voltant del riu Kenai i hem comprovat com tot està preparat per la comoditat dels pescadors. Diferents caminets de fusta a cada riba faciliten l'accés a plataformes des de les quals poder llençar la canya. A cada tram de riu hi ha una rampa on poder baixar amb la barca, i taules metàl·liques amb mànegues per poder preparar i netejar el peix acabat de pescar. Fins i tot hi ha uns petits contenidors on dipositar el fil de pescar per reciclar-lo.

Els atractius de Soldotna han acabat aquí, i després de dinar hem tornat a Kenai (City of Kenai, en diuen). Aquí l'entorn continua sent similar: centres comercials i el món de la pesca. Finalment hem fet una altra passejada, aquest cop més urbana: el centre històric del poble, on es conserven diferents cabanes i cases de finals del segle XIX i principis del XX. Es troba a tocar del que ells anomenen "platja" i com moltes de les poblacions d'Alaska, compta amb una església ortodoxa rusa que dóna un toc de color i sofisticació en un ambient rústic i més aviat despreocupat per l'estètica. Algunes de les cases de la vora del mar són dignes d'enveja, encara que amb aquest cel i el color de la sorra a vegades tot tingui un aire postnuclear.

Com que el temps empitjora decidim tornar a l'hotel i fer unes darreres braçades a la piscineta i relaxar-nos al jacuzzi. Demà tornem cap a Anchorage i a l'alberg d'allà ja no trobarem aquests petits luxes.

Etiquetes: Kenai, Soldotna | 1 comentaris | |  

Como la palabra indica, todo Bed&Breakfast tiene dos componentes básicos, un lugar donde dormir y donde desayunar. Paula's place nos ofrecio toda una planta de su fantástica casa para nosotros solos y un fantástico desayuno que compartimos con la propietaria. La comida fue excepcional: huevos revueltos, hamburguesa de salmón y un bol con un pastelito de avena (baked oatmeal) y trozos de platano y frambuesas bañados en crema de leche... Todo casero y exquisito, como la charla sobre la vida en Alaska y en Colorado, su lugar de origen donde llevaba un rancho con su marido.

Paula nos recomendó una carretera con vistas y en ella pasamos parte de la mañana fotografiando Homer y sus fantásticas panorámicas des de las alturas.

De aquí a Kenai, la principal ciudad de toda esta peninsula. No podemos dejar de sentir que a cada milla que nos acercamos a Anchorage nos alejamos cada vez más de la Alaska salvaje que tanto nos ha gustado. De alguna manera empezamos a añorarla aun cuando todavía no hemos ni llegado a casa. Multitud de grandes almacenes indican el inicio de la ciudad de Kenai. Por suerte, una sorpresa de final de tarde nos hace recordar que seguimos en Alaska: cuando, totalmente en medio de la ciudad, no solo conseguimos ver una orca, sino que estuvimos tan cerca, ¡que pudimos tocarla !

Etiquetes: Homer, Kenai | 0 comentaris | |  

Quan vam baixar de Whittier a Seward ja ens ho va semblar, que aquesta part de l'estat era diferent. En primer lloc, les carreteres estan en força bon estat. En alguns trams fins i tot hi ha dos carrils per cada sentit. En segon lloc, el trànsit era molt més dens, i durant una bona estona no vam parar de veure cotxes circulant en sentit contrari, suposem que tornant cap a Anchorage després d'haver fet el "domingueo". Això va ser un xoc per nosaltres, acostumats a conduir sols i creuar-nos amb un cotxe com a màxim cada 15 minuts.

Per un moment ens vam sentir decepcionats. O atemorits, pensant que potser la part final del nostre viatge, que n'hauria de ser el colofó, seria massa "lloretenca" com per sortir-ne satisfets.

Pero ai, que en som d'il·lusos... Que això és Alaska! Per començar el dia, ens hem apropat fent una passejadeta a l'Exit Glacier i gairebé toquem el gel d'aprop. Com que encara és estiu hi ha trossos de gel que es desprenen i han decidit tancar el camí que porta ben bé al peu de la glacera. La visita igualment ha valgut la pena.

Després de dinar hem passat per Soldotna i hem tingut una mica de "xoc" comercial. Però tot ha estat travessar el poble, amb el seu McDonald's i el seu immens Wal Mart i just després en tombar la carretera, una serralada de muntanyes nevades s'alçava imponent a l'horitzó. Volcans!! El que més crida l'atenció dels quatre volcans que es poden arribar a divisar des d'aquí és el Mount Redoubt, no perquè sigui el més alt (una mica més de 3.000 metres) sinó perquè queda més a prop de la riba de la península de Kenai.

I per acabar-ho de rematar hem arribat a Homer. És el poble que es troba en acabar la Sterling Highway, com els agrada dir-ne a ells "el final del camí". La seva ubicació ja el fa un lloc especial, però a més compta amb un espigó ample i allargat que s'endinsa al mar, com si la terra es resistís a deixar-se vèncer per l'aigua. I resulta que aquest és un lloc magnífic per divisar balenes, foques i llúdrigues marines.

Nosaltres avui només hem vist les llúdrigues però ja ens hem donat per satisfets, i hem anat a descansar al Bed and Breakfast Paula's Place (un altre gran descobriment!).

Sí, potser això és el "playground" d'Alaska... però a lo salvatge.

Etiquetes: Exit Glacier, Homer | 0 comentaris | |  

Hoy no hemos salido temprano. Teníamos reservado el tour por los fiordos y glaciares a las 11:30 y hemos decido disfrutar de la moderna hospitalidad sueca de nuestra cabaña alargando un poco el sueño. Llevamos muchos días de madrugones importantes. Por una vez, no creo que vayamos a parar al infierno de viajero poco provechoso.

Subimos las persianas y… ¿pero esto que es? Sol. Un día clarísimo como … ¿cómo los de casa?. Ueueue. Justo el día en que hemos de hacer el tour en barco por el fiordo y los glaciares. Antes de coger el barco no podemos parar de fotografiar lo que nos rodea. El puerto de Seward al final del fiordo es precioso. ¡Aprovechemos la luz!

Nuestro barco es un catamarán moderno y bastante espacioso. Al empezar el tour nos comentan que la ruta es variable. Que se trata de ver mucha vida salvaje y que van adaptándose en función de la información que se intercambian con otros barcos.

Al poco de salir un par de orcas, un adulto y un “joven” practican el arte de ascender y dar unas piruetas, para nuestras delicias. Según la explicación del entendido: lo hacen para limpiarse, para comunicarse o… para jugar. Según este “entendido” la grande le enseñaba a la pequeña. ¡Fue increíble ¡Llegó a saltar a 5 metros del barco! Una pasada. La velocidad y el sonido que hacían... Fue un momento increíble que duró como 20 minutos.

De aquí fuimos al glaciar donde el barco se acercaba a su pared y podías ver pequeñas porciones cayendo. Se me olvidaba, por el camino un montón de leones marinos y pájaros que hacían las delicias de los aficionados a fotografiarlos, que aquí también hay unos cuantos. De vuelta una orca solitaria, no tan generosa como las primeras, pero igual de impresionante.

En resumen, vistas maravillosas del fiordo toda la jornada, vida salvaje,... Ahh, se me olvidaba por la tarde algún oso por un bosquecillo de la ciudad. Dónde está la cruz, pensareis algunos. Fácil... En las cuatro bolsas para vomitar que necesitó Agnès y en la que necesité yo. Porque si algo también era salvaje aparte de los animales eran las olas cuando se salía a mar abierto. No nos amargó el viaje por que no fue todo el rato… ¡pero la próxima vez no se nos olvidará la biodramina!

Etiquetes: Kenai Fjord National Park, Seward | 3 comentaris | |  

Aquest matí hem esmorzat cereals per primera vegada en tot el viatge. I renoi, és que tot ho han de fer tant rematadament bo (i segurament no tant saludable) en aquest país? Per què Kellog's no comercialitza els Frosted Mini-Wheats Maple & Brown Sugar a Catalunya?!!

Bé, hem sortit del Bed and Breakfast esmorzats i hem fet un recordatori amb french toasts al ferri, ja que les gairebé 6 hores de camí calia amenitzar-les amb alguna cosa. En això hi ha ajudat el ranger (professionals encarregats de protegir i educar per a la conservació dels parcs) que ens ha acompanyat tot el viatge, explicant-nos la història de la badia de Valdez i la diversitat biològica del Chugach National Forest i les aigues de l'estuari Prince William, que hem atravessat amb el pesat vaixell.

Degut al l'acumulació del gel que cau de la glacera Columbia hem hagut de fer una ruta alternativa i no ens hi hem pogut acostar massa, però el que sí que hem vist d'aprop són els milers de glaçons gegants que queden flotant a l'aigua i que han fet d'aquest tros del trajecte una travessia on the rocks, i també diversos animalons entre els que comptem una orca i lleons marins.

El ferri ens ha deixat a Whittier, un poble de menys de 300 habitants la majoria dels quals viu... en un sol bloc de pisos! És dels primers "grans" blocs d'habitatges que veiem en tot el viatge, fins i tot a Anchorage són difícils de trobar! El més curiós d'aquest poble és que fins l'any 2.000 no tenia connexió directa per carretera, sinó que els cotxes havien de pujar en un tren que travessava l'únic túnel que feia possible l'entrada i sortida de Whittier. Ara el túnel està habilitat perquè hi puguin circular també vehicles a motor: un quart d'hora en un sentit, un quart d'hora en un altre, i tots a a esperar si és al tren a qui li toca passar.

A l'altra banda ja ens esperaven les primeres glaceres vistes de prop, que s'han sumat als llacs i les muntanyes nevades dins el nostre repertori de paisatges espectaculars. Demà serà dia de més gel.

L'allotjament que teniem previst ha sofert un canvi inesperat degut a un malentès amb la propietària, que no tenia apuntada la nostra reserva. Per un moment ens hem vist passant nit en un motel en lloc de l'esperada cabana a les tranquiles afores de Seward, amb les seves llames vigilant el camí (sí, hem dit llames). Però per sort la dona ens ha trobat un lloc alternatiu i hem anat a parar a l'Annika's Guest House, regentada per una parella de suec i americana molt agradables. Segurament hi hem sortit guanyant amb el canvi, ja que la cabana és de luxe (es nota el toc escandinau) i l'Stephan ha compartit amb nosaltres el xoc cultural entre europeus i americans, en una conversa molt divertida que ha contingut una lliçó sobre com fer servir el mecanisme de  les persianes americanes sense carregar-se-les (ahir vam estar a punt).

Etiquetes: Columbia Glacier, Seward, Whittier | 1 comentaris | |  

Hemos salido temprano de Tok. Hemos hecho el ya habitual repostaje de primera hora de la mañana y directos a la Tok Cutoff, la serpenteante carretera que nos acercaría de nuevo a la parte americana del enorme Wrangell-Saint  Ellias National Park & Reserve. 

El día amaneció despejado y nos permitió disfrutar de los picos nevados de casi 5.000 metros de altura (o 16.000 pies, que queda más alto). Avanzamos rápido, pues queríamos aprovechar el día claro para disfrutar de los glaciares que sabíamos que encontraríamos camino a Valdez. Por suerte los alcanzamos cuando una fina manta empezaba a cubrir la cima de las montañas. De nuevo, el paso montañoso que, curiosamente aquí da acceso a una ciudad costera, auténticamente impresionante.

Valdez (pronúnciese Valdiiz) nos recibió encapotada y con algunas gotas. Comimos en un chino y directos a la terminal del ferri a recoger lo billetes de mañana y para el Bed & Breakfast de Lou y Laura. Es el primero del viaje y todo un descubrimiento. Una casa preciosa, enorme. Con una anfitriona amable y llena de información súper útil que convirtiendo Valdez en un lugar lleno de opciones. Nos recomendó 3 cosas a hacer:

- "Visitad el muelle. Los pescadores llegan entre las 18h y las 20h. Puede estar bien". Y tanto. Que ambientazo. Están en medio de una competición anual de pesca para dar con el halibut y el salmón más enorme y fue muy interesante y divertido. En Alaska la pesca es algo serio. Viene gente de todo el mundo a practicarla. No puedo evitar acordarme del algún barbudo que intenta convencerme que la pesca es divertida cuando veo como aquí sacan la caña en cada charca que ven (llueva, haga frio o viento). El tamaño del halibut de la foto era increíble. Lo tenían que colgar entre dos !!

- "Yo iría también al otro lado de la bahía. Me han comentado que han visto osos cerca de un parking de caravanas". Buahhhh!! Y tanto que los vimos y como a 25 m. de distancia (con la tranquilidad del coche abierto bien cerquita). Vimos dos adultos hartándose de pescado hasta la saciedad. ¡¡Impresio...wait for it... nante!!

- "Y para cenar tenéis Totem Inn, detrás del muelle. Pescado acabado de sacar del agua. Es donde suele ir la gente". Estuvo muy bien. La misma gente que estaba en el concurso de pesca ahora degustaba una hamburguesa, pues yo diría que a estos yankis les gusta sacar el pescado del agua (muchos sólo para hacerse la foto) pero no comerlo. Era bueno ver mesas con abuelo, padre y nieto que claramente habían hecho la escapada de pesca de fin de semana. Algo me dice que la tradición se perpetuará.

Etiquetes: Tok, Valdez, Wrangell-Saint Elias | 2 comentaris | |  

Haines Junction seguía preparándose para el invierno cuando, bien descansado y bien abrigado, he ido a comprar el primer regular coffee al Village Bakery que tenemos justo enfrente. Había gente cortando leña y acumulándola en grandes cobertizos.

Aunque sabíamos que el camino hasta Tok era largo no hemos madrugado demasiado. Nuestro trayecto ha trascurrido la mayor parte del tiempo paralelo a la cordillera montañosa que da acceso al Kluane National Park. Una vez más las nubes nos han complicado el poder disfrutar de las fantásticas vistas de los glaciares y los picos nevados. Pero sólo un poco. Son tantas y tan numerosas las vistas que cuando menos te lo esperas se levantan las nubes y con ellas, el telón que tapaba un valle, un glaciar, un pico…

Lo más desagradable de la jornada ha sido, de nuevo, la carretera. ¡¿Pero qué pasa con la obra civil en Alaska?! El tramo de 300 millas que hemos conducido hoy de la Alaska Highway era un camino de cabras. No exagero. Todavía ahora no me creo que las 4 ruedas del coche sigan con nosotros. Un montón de kilómetros sin asfaltar (a eso te acabas acostumbrando, pues es una constante aquí) pero socavones y lo que llaman bumps que te hacen perder el control constantemente, acaban haciendo el trayecto “poco cómodo”. Además, aquí las obras deben durar como 20 años. La técnica que hemos inferido mediante numerosas observaciones es la siguiente: cuando la carretera se estropea mucho, quitan el asfalto y así se queda. Algún día la asfaltaran. Mientras tanto es un constante ir y venir de carretera asfaltada y sin asfaltar. Nunca estuvieron tan justificados los 4x4.

En cualquier caso, ya estamos de nuevo en Tok. Si pincháis en el mapa veréis que hemos dado por concluido el círculo oriental de nuestro trayecto en forma de ocho. El que transcurre por el Yukon principalmente. Mañana bajaremos hacia la zona del Prince William Sound con una primera parada en Valdez. ¿Os suena el Exxon Valdez?

Etiquetes: Alaska Highway, Haines Junction, Valdez, Village Bakery | 2 comentaris | |  

Avui ha estat un dia força tranquil. Hem tret profit de l'equipament de la nostra cabana i hem esmorzat uns bagels torrats i un cafè amb llet, disposats a incorporar-nos a les 11h en una excursió guiada de tres hores per les muntanya de Tachal Dhal (sheep mountain). El canvi de zona horària entre Alaska i Canadà ens ha jugat una mala passada i quan érem de camí ens hem adonat que ja fèiem tard. Així que hem decidit explorar l'entorn pel nostre compte fent una de les self-guided hikes o excursions autoguiades de les quals ens van informar ahir al centre de visitants de Haines Junction.

I sí, ens hem "rajat". Quan feia una estona que caminàvem, després de veure diversos senyals que avisaven de la presència d'ossos, que a més és l'època en què surten a atipar-se i preparar-se per la hivernació, que el camí s'endinsava més i més al bosc, que no hi havia ningú més fent la passejada... Hem decidit fer marxa enrera i buscar llocs on estirar les cames no vulgui dir anar amb l'ai el cor i imaginant que darrera cada arbust hi trobarem un grizzly.

D'aquesta manera hem arribat al poblat de Klukshu, un assentament indi (de manera políticament correcte els anomenen first nations) temporal que només és habitat durant l'estiu, quan és l'epoca en què els salmons remonten el riu i ells disposen les trampes per caçar-los. Ara hi ha cabanes i casetes, moltes sense lavabo, però durant molt de temps el poblat consistia en un grapat de tendes que desapareixien tant bon punt s'acabava la pesca.

A la tornada hem dinat a la zona d'acampada del Katlhleen Lake, gestionada per l'administració del Yukon. Tant en aquesta part de Canadà com a Alaska estan molt preparats per la gent que va amb autocaravana o tendes de campanya, i que practica esports com l'excursionisme, el rem, la pesca... Les zones d'acampada més grans, com aquesta que us comentem, estan ubicades normalment en zones amb un entorn preciós, i tenen habilitats espais per aparcar-hi l'autocaravana amb certa privacitat, taules de picnic, lavabos químics força decents i una zona on poder cuinar arracerats del vent, a vegades fins i tot sota cobert, i amb un estoc de llenya a la disposició dels campistes. Ens queda tant per aprendre...

En tornar hem fet un darrer tomb per Haines Junction i hem creat de nou un microclima dins la nostra cabana amb l'ajuda de l'estufa de llenya. Demà enfilarem l'Alaska Higway amunt, deixarem definitivament Canadà i farem nit un altre cop a Tok, per després tornar a baixar fins a Valdez.

Etiquetes: Haines Junction, Kathleen Lake, Klukshu | 2 comentaris | |  

... llegó... Y tú partirás...

Nos hemos levantado a las 5 de la mañana para coger el ferri que une Skagway con Haines. Es sólo 1 hora de trayecto pero por el precioso canal de Lynn. Es increíble ver como montañas altísimas con glaciares permanentes se encuentran de repente con el mar y tú pasas con el barco por en medio tan tranquilo. Bueno... no precisamente tranquilos. El viento, el frio, la lluvia... Las condiciones eran muy duras, pero valía la pena salir a la cubierta a disfrutar de lo que las nubes no han podido ocultar.

Sin llegar a encontrarnos con mar abierto hemos llegado a Haines. Era muy curioso el tono reivindicativo de esta ciudad. A pesar de la corta distancia con su vecina Skagway, apenas recibe supercruceros y tiene un toque muy familiar, y lo que ya podríamos llamar "norteño" (pocos comercios, coches viejos y destartalados e inmensas sonrisas detrás de cada mostrador), en contraposición a las grandes multinacionales del turismo enlatado que como os contamos dominan Skagway. Nos ha gustado Haines, pues al igual que a ellos no nos gusta el turismo enlatado.

De aquí hemos ido recuperando el norte camino a la frontera con Canadá. De nuevo el trayecto ha sido una grata sorpresa. Paisajes impresionantes, y punto (no me quiero enrollar más: glaciares, lagos, inmensos valles, algún animalejo...).

La parte negativa (a medias): el tiempo. Alaska es dura e implacable en esto. Nos confiamos con 2 días de sol en Canadá pero aquí... no quiero ni saber la temperatura en el barco, pero durante el día hemos estado entorno a los 7-8 grados con lluvia y viento. Los lugareños dicen que el día es "húmedo" (wet), yo pienso, ¿húmedo?, ¡querrás decir horrible! Hoy al llegar a Haines Junction (el pueblo donde nos alojaremos durante dos noches, a 240km de Haines) nos explicaban que han caído las primeras nieves en los picos de las montañas y que el verano está finiquitado. Habrá que hacerse a la idea, ¿no? Para ello, hoy en nuestra cabaña hemos recreado un clima tropical, que hay leña de sobra y muchas ganas de quitarnos el frio del cuerpo.

Por cierto, pasados el ecuador del viaje ha tocado colada y he aprovechado los minutos de espera para avanzar en mi novela...Dios, como estoy de enganchado a Juego de Tronos, ¡os la recomiendo a todos!

Etiquetes: | 2 comentaris | |  

Quan pensem en una terra com Alaska, ens vénen al cap imatges relacionades amb una terra indòmita, amb racons inexplorats de condicions climàtiques extremes, amb animals salvatges que encara gosen marcar límits als humans, amb poblats d'indígenes acampats sobre la tundra i aviadors que arrisquen la vida sobrevolant boscos eterns per unir pobles de quatre habitants.

Hi ha una Alaska que és així, però no és aquesta. Skagway és l’antítesi de tot això. Ubicada en un lloc estratègic en el mànec de la paella que dibuixa l’estat d’Alaska, és una parada obligada dels creuers que fan la ruta de les glaceres. I en passen molts, moltíssims. Cada dia n’hi ha ancorats quatre o cinc de diferents, i són enormes. Així que d’inexplorada res, i encara menys de salvatge. Skagway actualment viu dels i pels turistes dels creuers. La febre de l’or que va fer néixer el poble ara s’ha traslladat als aparadors d’una gran quantitat de joieries que copen gairebé tot el seu carrer principal.

Per sort també es mantenen alguns edificis històrics amb prou encant com per permetre't fer-te la idea de com era el poble quan hi governava la tirania de Jeff “Soapie” Smith i milers de morts de gana arriscaven la seva vida enfilant-se pel Chilkoot Pass somiant trobar or.

L’horda de creueristes envaeix el poble des de les 9 del matí fins passades les 17h (si no plou) i compra, compra, compra. Algunes escenes que hem vist ens han recordat la pel·lícula Wall-e, ja que el tren que fa la ruta del White Pass i que també hem agafat nosaltres recull els turistes a la passarel·la del seu vaixell i els torna lloc, no fos cas que haguessin de caminar gaire. També hem vist una parella d’exagerada obesitat en el seu vehicle elèctric recorrent els carrers, amb una mà al manillar i l’altra en un gelat de doble bola.

Nosaltres a l’estació hi hem arribat a peu (hem aparcat a prop, això sí... Aquí és tan fàcil trobar lloc que no te’n saps estar!) i hem pujat al tren de gasoil (abans era de vapor) que ens ha dut per la White Pass & Yukon Route en un trajecte de 3 hores anada i tornada. El trajecte és entretingut i el tren passa per camins molt estrets, túnels, diversos ponts...

Potser perquè ahir ja vam veure uns paisatges magnífics tot conduïnt, potser perquè el temps no acompanyava, potser perquè l'estretor de les plataformes i la quantitat de gent anxovada dins el vagó feia complicat gaudir tranquilament de les vistes i poder fer fotografies amb comoditat... Potser per tot això el viatge no va complir del tot amb les nostres expectatives, però alguns moments van merèixer la pena. I a més, en acabar tots els creueristes van enfilar cap al seu vaixell i els carrers van quedar deserts perquè nosaltres en puguessim fer la darrera passejada i acomiadar-nos de Skagway, esperant retrobar-nos demà amb l'Alaska indòmita, la que més ens agrada.

Etiquetes: Skagway, White Pass | 2 comentaris | |  

Ens espera el trajecte més llarg de tot el viatge. Més de 700km ens separen de Skagway, un poble de la costa que cada estiu es veu envaït pels turistes de creuers que fan la ruta dels fiords des de Vancouver.

La primera part del viatge és força monòtona, principalment perquè les fileres d'arbres a banda i banda de la carretera no et deixen gaudir gaire del paisatge. Per sort, aquí ho tenen tot estudiat i cada vegada que s'apropa una panoràmica espectacular diversos rètols t'avisen amb antelació. D'aquesta manera hem pogut veure uns quants llacs preciosos, com ara el Fox Lake (qui hagués tingut una autocaravana per quedar-se a la zona d'acampada i fer a la brasa una truita acabada de pescar!) i l'Emerald Lake amb les seves aigues de colors tropicals.

El paisatge canvia considerablement passat Carmacks, ja que ens endinsem en la ruta del White Pass. Els cims de les muntanyes s'alcen considerablement i moltes d'elles es conserven cobertes de neu. Sembla mentida que siguem a poques milles de la costa. No podem parar d'aturar-nos a cada revolt a fer fotografies, tot i que demà recorrerem de nou alguns d'aquestes paratges amb el tren.

Finalment, arribem a Skagway força cansats de tantes hores de carretera, i la cabana que ens espera ens sembla un paradís. Està allunyada del centre del poble, al mig del bosc. Només tenim un dubte, que potser resoldrem en poques hores... Hi haurà óssos rondant?

 

Etiquetes: Carmacks, Emerald Lake, Skagway, White Pass | 4 comentaris | |  

Pero que equivocados estábamos los que pensábamos que la frontera con Canada era puramente política. Una raya trazada en el mapa del orden mundial pero sin diferencias entre ambos lados de la frontera. Ni mucho menos. Canadá es otra cosa.

La gente es más... me cuesta decirlo... ¿cosmopolita?. Me explico. No nos engañemos. Son tipos duros con camionetas enormes que ingieren alcohol en grandes cantidades, pero visten mejor, parecen algo preocupados por su aspecto y diria que sienten los mismos reparos que nosotros a poner sus posaderas sobre un simple agujero cabado en el suelo (algo bastante habitual al otro lado de la frontera).

Dawson es una especie de parque de atracciones sobre la fiebre del oro, pero con las casas auténticas, lo cual lo convierte en un lugar bastante emblematico y característico. Las calles sin asfaltar ayudan a creerte que estás en el oeste. Visitamos el museo y la casa de Jack London, junto con muchas otras casas históricas.

Otra cosa que ha cambiado radicalmente es el tiempo. Vereis en las fotos que vamos totalmente de verano. Hacía un sol impresionante, con el añadido de que en estas latitudes parece no moverse en todo el dia. Lo tienes siempre en el cogote. Supongo que esto provoca las ganas de refrescar el gaznate muy a menudo y con ello la aparición de múltiples borrachos por las calles. A priori inofensivos, o almenos no nos paramos a descubrir si no lo eran.

Poco más. El camino desde Alaska hasta Dawson... brutal. Es todo de tierra y discurre entre montañas, con constantes subidas y bajadas, por lo que denominan "La cima del mundo". Así que podemos decir, como pone en las pegatinas que venden por ahí "I survived the Top of the world Highway". Sí, son un poco exagerados. Pero mola.

 

Etiquetes: Canadà, Dawson City, Top of the World Highway | 0 comentaris | |  

Iba a empezar con un ya habitual “Hoy teníamos previsto…”, pero lo que menos ha importado hoy era lo que tuviéramos previsto, con lo que empezaré con…

Imaginaos el lugar más recóndito que podáis. Uno al que por supuesto sólo se llegue por un largo camino de tierra. Añadid un decorado de post-holocausto nuclear. Poned a unos cuantos personajes de Mad-Max en el guion, y por último, y más importante, un letrero de “Road Closed”. ¿Ya lo tenéis? Porque acabáis de dar con nuestra realidad del día de hoy.

Resulta que la ya de por si mediocre carretera que une Tok con Dawson City (Canadá), está cortada por obras a la altura de Chicken. Solo dejan pasar combois de coches a las 8AM y a las 12PM (noon, que dicen ellos). Y nosotros, después de mil paradas llegamos al dichoso pueblo de nombre tan curioso, a las 12:20. Allí nos aguardaba una frondosa señalista, que con cara sonriente, decía eso de: “Lo siento chicos... habéis perdido el comboi” (cara de pena). ”Pero podeis hacer noche aquí, hay un camping y cabañas...”- Es bonito”.

Hasta ahora, Chicken no era más que un nombre divertido en el mapa, y resulta que ahora íbamos a tener que pagar a precio de oro un cuchitril donde pasar la noche en medio de la nada. Sin agua corriente. Con luz intermitente. Y en una cabaña para 4 (con precio para 4) pues no les quedaban más, que por supuesto no éramos los únicos despistados.

Encima, después de dias de lluvia, resulta que hoy hace un sol de justicia, el sol y sus reflejos le da a todo el pueblo un aspecto de FarWest decadente. Sus habitantes son de lo más rudo de Alaska. Vivir sin agua corriente… bufff. Sus ropas... La moda alaskense da para un post pero aquí…no os engaño, la mayoría de vagabundos de mi barrio no se la pondrían. Sucia. Rota. Un siglo pasada de moda.

Con todo, estamos de vacaciones. Alaska es esto, pues vivámoslo. Y tal como dice el letrero de su bar: “¿Estás aquí, no? Pues relájate y tomate una cerveza”. Y eso hicimos. Más algunas partidas de billar. Buff, es que ese bar daría para otro post… Algún día, de momento os dejamos una foto.

Por cierto la cabaña estaba bien. Al lado del arroyo. Y con tele. Sin señal claro. Pero con una colección de DVD’s de "último estreno". Mañana iremos a Dawson y recuperaremos el tiempo perdido, ¡que estamos de vacaciones y no haciendo una carrera!

Etiquetes: Chicken, Taylor Highway | 1 comentaris | |  

Etiquetes: | 0 comentaris | |  

Etiquetes: | 1 comentaris | |  

Hoy hemos recorrido los 340 kilómetros que separan Fairbanks de Tok. Hemos pensado que lo mejor era pasar la mañana visitando lo que nos faltaba por ver de Fairbanks, con alguna turistada incluida, y pasar la tarde conduciendo hasta Tok.

Hemos dejado el motel hacia a las 9:30h rumbo a un pequeño muelle en el rio de donde salen unos barcos que simulan los antiguos vapores que recorrian el Chena river llevando a los pobres que creyeron que en Alaska crecía el oro de los arboles. Para nuestra suerte, el barco ya había salido y pudimos evitar la turistada de turno, la cual sí que se pagaba a precio de oro ($55).

De aquí fuimos directos a visitar algunas de las zonas de extracción de oro que se encuentran cerca de Fairbanks. El método utilizado es el de drenaje. Mediante unas grandes máquinas horadaban el suelo de ríos y lagos extrayendo toneladas de piedra, que una vez cribados, se convertían en el preciado material. Otra vez el horario y el precio de la visita a El Dorado Gold Mine nos ha hechado para atrás y hemos buscado una alternativa. Casi por casualidad hemos llegado a Goldstream Dredge nº8, donde hemos coincidido con un gran grupo de la tercera edad estadounidense. Todo un show, que ha hecho la visita todavía más interesante.

Con todo, la verdadera pepita de oro de oro es un poco más grande: mide miles de kilómetros y recorre de norte a sur todo el estado en forma de oleoducto. No os imagináis lo presente que está la pipeline en los mensajes electorales que inundan la radio y la televisión estos días. Todo gira entorno a este tubo que genera miles de millones de dolares. Los rusos vendieron Alaska creyendo que una vez habían prácticamente agotado las reservas de pieles de focas ya nada valía este territorio. Años después, cuando los americanos vieron que el oro que encontraron era ridículo, pusieron en duda la compra (aunque con el oro que extrajeron el primer año ya daba para pagar la factura a los rusos). Por suerte, bastante después unas prospecciones al norte del estado dieron el verdadero valor a este territorio: incalculable.

Después de horas de la carretera más recta que hemos hecho hasta ahora, hemos llegado a Tok. Pasaremos una noche en el Young's Motel para seguir nuestro camino hacia Dawson City, en Canadá.

Etiquetes: Fairbanks, Tok | 2 comentaris | |  

El dia d'avui ja ha començat entretingut. Hem deixat enrera la zona del parc nacional de Denali per posar rumb cap a Fairbanks, la capital de la febre de l'or d'Alaska. Pel camí ens hem aturat a fer un esmorzar tardà, en un d'aquests cafès de carretera que no saps mai amb què et sorprendran. Es deia Rose's cafe i l'ambient molt tranquil i familiar. Els plats, com sempre, immensos. Tant que ens hem endut la meitat de la hot cake en una capsa (això és molt útil però també genera molts residus!). I quan ja gairebé estàvem acabant se'ns ha girat un personatge de la taula del costat, que estava amb la seva dona, i ens ha preguntat d'on érem i ha començat a parlar un castellà amb accent mexicà força curiós però ric, explicant-nos que era metge i havia estat vuit setmanes a Barrow (la ciutat més al nord d'Alaska). L'home portava encara una camisa de l'hospital... No sabem si de veritat era metge o més aviat pacient...

El dia ha continuat curiós durant la nostra parada a Nenana, un petit poble famós perquè cada any fan un gran concurs anomenat Nenana Ice Classic per endevinar en quin moment exacte es produirà el trencament de glaç del riu Tanana (dia, hora i minut). Aquest any el guanyador s'ha endut 279.000 dòlars!!

Hem arribat a Fairbanks ja entrada la tarda, i després de deixar les maletes al Golden North Motel (un allotjament força justet però amb uns recepcionistes molt agradables) ens hem apropat al Pioneer Park, un recinte on es pretén mostrar la història d'Alaska i de pas afavorir el consum (llocs de menjar, artesania, souvenirs, etc...). La tarda es començava a enfosquir i l'ambient del parc era una mica desencisat, gairebé desert. De fet d'aquesta manera l'hem pogut recórrer sense problemes però també li ha donat un aire una mica decadent. Hem visitat les antigues cases dels buscadors d'or, el vaixell SS Nenana, un petit museu sobre els nadius d'Alaska i la casa dels Wickersham, reproduïda fidelment amb mobles i objectes de l'època.

Com que ha començat a ploure i voliem aprofitar el dia, hem conduït fins a la Universitat d'Alaska, on a més d'un espectacular campus s'hi pot trobar el Museum of the North. L'edifici en si ja és força interessant de veure, ja que és d'arquitectura moderna i el contrast és més gran si es té en compte que la majoria de construccions d'aquí són de tronc de fusta o mòduls prefabricats. Hem recorregut el seu interior en un parell d'hores, les sales no són gaire grans i l'única que realment val la pena és la galeria d'Alaska, on es mostren la geografia, natura i comunitats de cada una de les regions de l'estat.

Les altres sales ens han semblat de dubtós interès i hi hem passat força ràpid. La que pretén ser d'art modern és com si féssim una exposició a Badalona, on pel sol fet de ser habitant de la ciutat qualsevol tingués dret a exposar-hi la seva creació com una peça de valor incalculable. Encara que sigui un vàter construit amb objectes diversos trobats al voltant de casa. I és que sí, al museu que hem visitat n'hi havia un. Ens ha faltat temps (cronològic) i bon temps (meteorològic) per visitar també el Jardí Botànic, i altres parts del Campus que semblaven interessants, i també ens hagués agradat unir-nos a un grup de joves atletes universitaris que practicaven una espècie d'esport d'equip amb frisbee. Bé, això potser no...

Etiquetes: Fairbanks, Museum of the North, Nenana, Pioneer Park | 0 comentaris | |  

Sí, avui sí. Potser algun nadiu ha dansat al voltant del seu tòtem i ha demanat una treva als núvols. Tot i que a les 5:30 del matí es feia difícil d'aventurar quin dia ens esperaria (és l'hora en què hem agafat l'autobús que fa el recorregut pel Parc), la veritat és que no ens podem queixar. Expectatives complertes, o superades. Encara que no haguem pogut divisar el cim del McKinley, la resta de muntanyes, glaceres, valls, planures... i sobretot la gran varietat de fauna salvatge que hem pogut veure ens han compensat de sobres.

Com us dèiem, el nostre recorregut ha començat de matinada. En sortir de l'hotel a quarts de cinc ja començava a clarejar. Ens hem equipat amb les nostres "lunch box", unes bagels i suc de taronja per esmorzar, els prismàtics, la càmara de fotos, diverses capes de roba i força aigua.

Ens esperaven 11h de recorregut (anar i tornar, fent diverses parades però curtes) fins al Wonder Lake, en un autobús llançadora liderat per un experimentat conductor, en Mike. Segurament aquesta és una de les claus d'aquest tipus d'excursions: a més d'un munt d'anècdotes (algunes de divertides i d'altres no tant), en Mike ens ha anat explicant la història del parc, les característiques i preferències de cada espècie, les mesures de seguretat que cal prendre... Amb un ull a la carretera i l'altre a la muntanya, ens anava avisant, reduint velocitat i parant força estona perquè puguessim observar bé i fotografiar tota la fauna típica del parc.

A l'autobús semblava haver-hi una competició de megapíxels, distàncies focals i trípodes. N'hi havia una que semblava que volgués competir amb el Hubble. Nosaltres som més modestos i per això les nostres fotografies no tenen la qualitat del National Geographic, però ens fan la mateixa il·lusió. Us en poso un exemple però en trobareu més al nostre àlbum de viatge que podeu trobar clicant la pestanya que hi ha a la part de dalt de tot de la pàgina o aquí.

Etiquetes: animals, Denali | 2 comentaris | |  

Després de 3 hores de carretera des de Talkeetna, hem arribat al que serà la nostra base durant dues nits per visitar còmodament el Parc Nacional de Denali (o McKinley). Ens allotgem al Denali Park Hotel, allunyats del massificat "ressort" que hi ha a 1 milla de l'entrada del parc. Com a curiositat, la recepció està ubicada en un vagó de tren recuperat de la Segona Guerra Mundial, que té el seu encant. L'habitació és espaiosa i amb unes vistes fantàstiques:

Descansem una bona estona i ens acostem a la zona comercial (una dotzena de botigues de records i bar-restaurants) per sopar al Salmon Bake i agafar provisions per la gran jornada de demà (dins del parc no hi ha cap lloc on puguis comprar begudes o menjar). Aquest restaurant és un tot-en-un impressionant. L'ambient és el que estem veient que predomina per aquí: un lloc on menjar, prendre alguna cosa, potser també allotjar-te... Tot amb un aire molt despreocupat, sense complicacions, cadascú amb la seva història sense ficar-se amb els altres, amb un aire de deixadesa que no resulta molest sinó que li proporciona cert encant (alguns exemples poden ser un bar on els gots són en realitat pots de conserva reutilitzats -amb rosca i tot- i un restaurant on utilitzen els cartrons dels packs de 6 ampolles de cervesa per aguantar els coberts, els tovallons i les salses). Tot plegat fa que, en llocs com aquest, podriem estar hores i hores només observant el que passa al nostre voltant.

I què més pots demanar si a més de tot aquest entreteniment també preparen unes completes "lunch box" per les excursions pel Parc Nacional de Denali? Nosaltres n'hem agafat unes que, a més d'un entrepà (un d'amanida de tonyina i l'altre de gall d'indi i formatge), porten una barreta de cereals, una ampolla d'aigua, una xocolatina, un sobre per preparar te fred i una bossa de pipes pelades. Denali, ja venim!

Etiquetes: Denali National Park, McKingley | 0 comentaris | |  

Pasamos la noche en el Talkeetna Roadhouse pensando en si nuestra maldición con las montañas cambiaría, pues el año pasado con el monte Fuji nos pasó algo parecido, aunque las nubes que ya se apostaban sobre nosotros a la hora de la cena presagiaban que no iba a ser así.

Llovía a las 2:30 cuando mi bufeta con jet-lag tuvo que visitar los servicios. Llovía hacia las 8h al sonar el primer despertador. Llovía durante el almuerzo. Llovía sobre las 10 cuando fuimos a preguntar eso de "what about the weather?". Llovía mientras hicimos tiempo en nuestra vista por Talkeetna, en la que compramos la Alaska MilePost Guide. Llovía mientras tomamos un café ecológico a las afueras de la ciudad... Llovía... llovía... llovía... Y sí, llovía a las 14:30h cuando teníamos reservado nuestro vuelo. Así que estaban cancelados los vuelos al McKinley por seguridad. Nos ofrecieron otros glaciares, pero optamos por esperar y probar suerte cuando volvamos a pasar por aquí dentro de dos semanas.

No pudo ser. Que le vamos a hacer. Seamos positivos, al menos tuvimos la oportunidad de encontrar la Alaska MilePost Guide, una especie diario de bitácora donde milla a milla indica que ver, donde comer, donde repostar, cosas que hacer, etc. En resumen, un montón de información útil para los viajes en coche. Por ahora, una muy buena compra.

El resto del día lo pasamos recorriendo el camino entre Talkeetna y el parque de Denali. En este trayecto nos encontramos con un paisaje hermoso, inmenso y a la vez algo desolador. Poca civilización, y la que había, ofreciendo una imagen algo inquietante como la que se ve en la foto del iglú gigante abandonado.

Os añadimos también una captura de la carretera que seguimos (Park Highway) durante el viaje hacia Denali. Creo que las imágenes pueden ayudar a explicar lo que sentimos al atravesar estos territorios.

Etiquetes: Milepost Guide, Talkeetna | 0 comentaris | |  

Comencem un nou dia, a l'expectativa de com evoluciona el temps, ja que d'això depèn que puguem fer l'esperat vol amb avioneta al voltant del McKinley. Com no paren de repetir per aquí tots els publicistes, es tracta d'un "once in a lifetime experience"... suposo que ho diuen perquè no et tiri enrera deixar-te tots aquests dòlars per una hora i mitja d'emoció.

Per aixecar els ànims ja hem enllestit dues grans fites: en primer lloc triar l'esmorzar d'entre un munt de dolces temptacions (i no tant dolces, com ara les salsitxes de ren) que ofereixen al forn de la Talkeetna Roadhouse, on ens hem allotjat avui. Finalment hem optat per un Mixed Berry Sourdough Hot Cake (una crepe gegant amb fruites del bosc) i un clàssic bagel acabat de fer amb formatge untat.

I amb la panxa plena, també hem fet els deures: hem investigat per què no funcionava l'opció de deixar comentaris i ja està arreglat. Tot i viatjar amb un informàtic ho he hagut d'arreglar jo! Només cal que feu clic on es mostren el nombre de comentaris de cada entrada i s'obrirà una nova finestra on podreu deixar el vostre. Esperem que ho feu!

Etiquetes: comentaris, menjar, Talkeetna | 3 comentaris | |